Ciutadans indignats
En el brou de cultiu de la crisi econòmica sorgeixen en diversos països europeus moviments ciutadans expeditivament etiquetats de “populistes”. En països del nord i centre d’Europa -Finlàndia, Holanda, Àustria- constitueixen partits que assoleixen una representació parlamentària significativa. A França, el Front Nacional no és una realitat nova, però en les municipals del mes passat se´n va endur un bona part dels vots del centre-dreta. A Espanya acaba de sortir al carrer un moviment de “ciutadans indignats”, que ha manifestat la seva protesta contra la classe política establerta.
Són grups heterogenis, amb més o menys implantació, que comparteixen alguns trets, centrats sobretot en allò que denuncien: el rebuig dels partits tradicionals, acusats de convertir la lluita pel poder en una finalitat en si mateixa i de no escoltar el poble; l´aversió envers els poders econòmics i les elits que s´han beneficiat d´una desigualtat creixent; la denúncia de la corrupció política rampant; la crida al poble, al ciutadà corrent -a qui diuen representar- per tal que posin l´atenció als problemes de la vida quotidiana, al marge de les ideologies…
Els moviments de protesta coincideixen en el rebuig dels grans partits, acusats de convertir la lluita pel poder en un fi en si mateix
Ignasi Arechaga analitza a Aceprensa les similituds i diferències entre “els ciutadans irats” a Alemanya, els “Tea Party” als EUA, els recents partits populistes que han sorgit amb un acceptable suport electoral als països del centre i del nord d’Europa, com els “finlandesos autèntics” indignats tant per la seva alta contribució al Fons de salvament europeu, o com s´està portant la qüestió de la immigració o el tema d´algunes innovacions socials que consideren negatives, com el matrimoni gai o l´abús de les drogues.
Siguin aquests moviments un fenomen passatger o el germen d´una acció estable, han donat un ensurt a una classe política massa acostumada a repartir-se el pastís sense donar comptes als ciutadans.
Si la realidad fuera la que aquí se expone, tendríamos una esperanza al ver que la ciudadanía despierta y pide respuestas, aunque adolecría de algunos fallos y del problema de falta de representatividad social -de difícil solución, no vayamos a creer-.
Pero lo que sucede es muy distinto: Ni hay propuestas que se puedan llevar a cabo, ni son innovadoras, ni garantizan ninguna mejora. Unidas estas características a la más definitiva de todas (No se ponen de acuerdo en nada y están manipulados por movimientos para-políticos), no tenemos otra cosa que un espectáculo de personas que se concentran para no hacer nada y pedir mucho. Lo ilustra la segunda foto: Un letrero bien majo en que se ppide dignidad, junto a un vago yaciendo sin el mínimo de decoro, lejos -muy lejos- de la actividad, de afanarse por la Patria.
Exigen no sé qué, exigen no sé cuánto y exigen no sé cómo, ¿Quiénes son ellos para exigir? No son capaces de cumplir con la legalidad, ni de dar curso a sus inquietudes, que quedan ahogadas entre las portavocías, en un campo en donde se ha prohibido llevar banderas. (Vaya libertad!)
Estas asambleas recuerdan los diálogos entre “sans-coulottes” y “cordelièrs” que terminaron en la fatalmente llamada “revolución francesa”, que produjeron la época del “terror”.
Para colmo, están siendo reemplazados por colectivos anti-sistema muy cercanos a los okupas, o compuestos por ellos. Y no es que se estén dejando arrebatar la bandera, sino que han sido víctimas de una añagaza que no han advertido a tiempo.
Cuando se están pidiendo animaladas del tipo “derecho a cambio de sexo [sic] para los menores de edad”, loas acampadas no pueden servir para otra cosa que para contentar a Oriol Domingo y darle carnaza con la que arremeter incoherentemente contra los Obispos en su blog “In saecula saeculorum”. Esto es, para nada que merezca la pena.
Luna
junio 13, 2011 a 3:13 pm